L’alegria de l’encontre amb Crist (24/02/2013)

El segon diumenge de Quaresma ens proposa ja una anticipació de la Pasqua vers la qual fem camí. L’evangelista Sant Lluc orienta aquest episodi cap a la mort i la resurrecció de Jesús. Moisès i Elies estan parlant del “traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem” i els deixebles veuen “la glòria de Jesús”, la glòria que es manifesta sobre tot en el Crist ressuscitat.

Els deixebles que ja han escoltat del Mestre el primer anunci de la Passió, ara se’ls ajuda a fer un canvi de mirada: el sofriment de Jesús, la seva mort propera, serà el pas a la seva glòria. La presència de Déu a la creu obre una nova porta. No s’ha de negar la mort, el sofriment, la injustícia, però tampoc cal quedar-s’hi, sinó que cal donar un pas més i obrir els ulls a la vida, a la visió de Déu, que és la plenitud de la felicitat i l’acompliment de l’aspiració humana.

Pere exclama: “Mestre, que n’estem de bé aquí dalt!”. És cert que hi estan bé a la muntanya del Tabor, però cal baixar a la plana i posar-se en camí cap a Jerusalem. La marxa de Jesús cap a la Ciutat Santa, que assenyala l’inici de la llarga secció “del viatge” a l’Evangeli de Lluc començarà ben aviat (Lc 9,51).

Però  la reacció de Pere ens revela quelcom que considero especialment oportú en aquest Any de la Fe: l’alegria de l’encontre amb Crist. Aquest és l’objectiu de la iniciativa del Papa Benet XVI, com ens ho confessa ell a la carta apostòlica Porta fidei amb aquestes paraules: “Des del començament del meu ministeri com a successor de Pere, he recordat l’exigència de redescobrir el camí de la fe per a il·luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovat de l’encontre amb Crist” (Porta fidei, 2).

En les meves diverses intervencions durant aquesta Quaresma -i fins i tot abans- insisteixo en tres objectius de l’Any de la Fe per a la nostra diòcesi: convertir-nos a Déu, revitalitzar i formar-nos en la fe i intensificar  el testimoni de la caritat en aquest moment de crisi, quan tantes persones i famílies passen per situacions d’una angoixa i una penúria greus.

No podem donar la fe per suposada. Hem de treballar per a formar-la, per a fer-la viva: si està una mica apagada, com les brases sota la cendra, hem de revitalitzar-la. Déu vulgui que fos certa la intuïció del poeta: “Vaig creure que la meva llar estava apagada; vaig remoure les cendres, i em vaig cremar la mà”.

Sí  que hi ha molta fe sota les cendres de la vida de moltes persones, però  cal revifar el caliu d’aquestes creences un xic apagades. O revitalitzar-les o assistir a la seva mort. Perquè ningú negarà la lucidesa del diagnòstic del Papa teòleg quan escriu a rel de l’Any de la Fe: “Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella, avui no sembla que sigui ja així en vastos sectors de la societat, a causa d’una crisi profunda de fe que afecta moltes persones”.

 

+Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa